El sentit de la vida

Imagina’t que et trobes en un vagó de tren. És un tren molt llarg que corre veloçment. No recordes quan vas pujar-hi, tampoc no saps quan hauràs de baixar. Només saps que, un dia, s’obrirà la porta i t’obligaran a baixar a l’andana i que mai més no podràs tornat a pujar-hi.
En aquest tren hi ha molts passatgers. El compartiment està ple de gom a gom, però també en el passadís i en el vagó restaurant no hi cap ni una agulla. Els passatgers no s’estan quiets, van amunt i avall, amb paquets a les mans. Tots traginen. Tots esbufeguen.
Et trobes en un vagó amb desconeguts. No saps com es diuen, ni què volen. Tampoc no saps exactament quan van pujar-hi, ni quan hauran de baixar. Només veus que el personal es va renovant i que ara n’hi ha uns que abans no hi eren i t’adones –igualment- que alguns que fa temps havies vist córrer amb desassossec pel passadís, com si els anés la vida, senzillament ja no hi són, ni hi seran mai més.
Les finestres del teu vagó estan molt entelades. Pràcticament no es veu el paisatge. Tampoc no el podries contemplar atentament, perquè el tren corre veloçment i les estampes se succeeixen vertiginosament unes rere les altres. Pels extrems del vidre, es veuen algunes coses, però el tren galopa tan apressadament, que només intueixes formes i entreveus algunes figures.
A jutjar pel tipus de vida dels passatgers, sembla que tothom té molta feina i va molt apressat. Sempre hi ha una activitat frenètica al passadís. N’hi ha que corren amunt i avall permanentment. Quan arriben al primer vagó, a la porta que separa la locomotora de la resta del tren, giren cua i corren fins al darrer vagó i així es passen el temps, anant i venint. D’altres llegeixen asseguts al compartiment. Alguns dormen, d’altres mengen.
Imagina’t que el tren s’atura, et reclamen per l’altaveu de l’estació i has de baixar a l’andana. T’acomiades amb pena, perquè durant aquest breu periple has forjat algun vincle i et dol abandonar els que t’estimes. Arrenques a plorar amargament. Baixes i el teu trajecte s’acaba. De sobte et trobes sol en una estació solitària. Quiet, per primera vegada, quiet. Un esglai s’apodera del teu cor.




Aquest llibre ens el vam llegir per fer un treball de religió, i aquest fragment hem va agradar tant, que el vaig mostrar per llegir-lo a les '6 hores de lletres'.
El trobo molt profund i màgic, és una descripció de la vida molt peculiar.